Fa trenta anys que Camille Claudel (1864-1943) viu internada en un sanatori. Els mobles de la seva vida fa temps que són desats, coberts de dies blancs. Avui, al llindar de la mort, l’anciana els mira per última vegada. En un veloç recorregut sonor pel llamp de la memòria, la veiem ara jove, la mirada radiant. La noia descobreix en el seu propi gest l’impuls de l’escultura. I en ombres suggerents, alena darrera una membrana contra la qual rebota però mai no traspassa. És la placenta de la creació que l’ofega. Com una presó transparent i imperceptible on Camille s’aïlla. Són les veladures dinàmiques i fràgils de les seves estàtues.
Camille se’n riu del món que l’envolta. Parla amb ella mateixa. Està sola. Una ball de seducció l’aboca als braços d’un amant pigmaliònic, August Rodin, i a quatre mans comencen a trobar cossos en moviment dintre la pedra blanca. Ella es dissol en el marbre del mestre com un tarròs de sucre en una tassa d’aigua ; es retorça en un orgasme erosiu i es fon en la buidor. És l’inici d’un viatge pels laberints interiors que no coneixen fronteres entre seny i follia.
La seva última exposició? Aquell vestit de color foc amb què sempre havia somniat..... Però s’adona de l’amenaça : volen robar-li el talent! Comença el deliri. En un rampell paranoic fet d’impotència, destrossa la seva obra. Una camisa de força la lliga a la riota, a aquell riure trencat del desdesig. La porta del món es tanca. I la seva ànima de cendres s’evapora.

Francesc Massip